Un documental arran de l’alçament racista de El Ejido a l’any 2000 i les diverses cares d’un conflicte que s’ha anat expandint al llarg de les darreres dècades a través de la transformació del sud dels pirineus en un solar per a la agroexportació, l’extractivisme, l’explotació, la xenofòbia i l’emergència de l’extrema dreta.
Después de las ocho es nodreix d’experiències, retrats i conflictes que hem acabat normalitzant malgrat que vulneren sistemàticament drets econòmics i socials, discriminen per raó de classe, ètnia o gènere i generen impactes ambientals devastadors com a model d’èxit que es reprodueix a nivell global.
Les costes d’Almeria alberguen una de les úniques construccions humanes que es veuen des de l’espai: el conegut com a «mar de plàstic», un sistema d’agricultura intensiva format per 32.000 hectàrees d’hivernacles de cultiu hortofrutícola. El 80% de la producció s’exporta a milers de quilòmetres per a l’abastiment dels supermercats d’arreu d’Europa.
A principis dels anys 80 hi havia menys de 10 mil hectàrees de cultius en hivernacles; l’any 2000 ja superaven les 25 mil. Dels anys 90 al 2000, en només una dècada, el volum de producció d’hortalisses a la zona s’incrementa en un 200%.
En poc temps, una antiga zona desèrtica i despoblada es convertirà en una gran maquila agroalimentària; un El dorado exportador en el nou món globalitzat que donarà peu a titulars com “el miracle econòmic de l’horta d’Europa”.
A partir dels anys 90 i el boom exportador a El Ejido, hi ha la necessitat de mà d’obra assalariada al mínim cost durant 10 mesos a l’any per poder funcionar, mantenir la propia estructura productiva de collites múltiples i competir amb altres maquiles alimentàries de països del sud d’on prové la mateixa població treballadora amb qui no es vol conviure, responsabilitzar-se’n ni reconèixer els mateixos drets.
A principis del 2000 es produeixen tres homicidis (dos d’ells empresaris agrícoles) que provoquen l’espurna de múltiples conflictes arrelats en l’estructura social, econòmica i cultural la darrera dècada.
Un esclat de violència física i racial organitzada durant dies i setmanes recorre el municipi a la cacera de treballadors migrants als que es cremen cases, assentaments i comerços per part dels vells migrants colons caps als nous migrants del sud. Durant l’esclat, l’alcalde Juan Enciso (PP) amb majoria absoluta es fa seu el posicionament que motiva l’esclat davant els mitjans vinguts d’arreu: “a las ocho (de la mañana todos los inmigrantes) son pocos, después de las ocho (de la tarde) sobran todos”. Vint anys més tard dels fets de El Ejido, la nova extrema dreta recull el testimoni, guanya les eleccions autonòmiques l’any 2018, al Congrés al 2019 i forma part del govern municipal.
La pel·lícula
Ara fa 20 anys es produia a El Ejido un dels alçaments racistes més explosius que ha viscut la nova Europa del mercat comú des del seu naixement. El lloc: una antiga zona semidesèrtica, despoblada i empobrida on als anys 60 i 70 es va encetar un projecte de repoblament colonial i cessió de terres per a explotacions familiars, i que gairebé només una generació més tard, als anys 90, esdevenia en una de les potències agroexportadores més importants del món per abastar tota Europa. Un exemple aplicat, pioner i alumne avantatjat a les mateixes portes de Maastricht i el tret de sortida cap a l’Europa de mercat, que anys més tard es projectaria com a paradigma de la internacionalització de l’economia on tot futur és avesat a l’exportació com a única via de progrés inevitable. Però també a la inversa: un lloc, font i model de progrés que, tant ahir al 2000, com avui al 2020, acumula dècades d’experiències, conflictes i conseqüències pel camí que, lluny de servir d’aprenentatge, s’han replicat i estès a El Ejido com d’altres indrets.
Quan a principis dels 2000 el municipi de El Ejido implosiona amb un alçament popular de caire racial-nacionalista als hivernacles agroexportadors contra la mà d’obra migrant, no ho fa pas en temps de crisi econòmica a la zona. Succeeix en plena expansió, creixement i una acumulació de riquesa sense precedents a la regió dedicada a l’agricultura intensiva. Durant més d’una setmana de violència organitzada, els telenotícies d’arreu d’Europa van obrir les seves edicions escandalitzats amb la crema diària de vivendes, comerços i una fúria ètnica desaforada “contra los moros” malgrat que eren imprescindibles per fer mantenir i fer créixer aquest nou Eldorado alimentari que abastia la nova Europa del mercat comú. Tot i l’enorme repercussió mediàtica, mesos més tard regia el silenci com si no hagués passat res més que un dany colateral aïllat propi d’un model d’èxit i progrés per al consum a distància.
Vint anys més tard, Europa es torna a preguntar què passa a El Ejido. Però ho fa passant de puntetes pel perquè i el com, amb una escasa memòria històrica més enllà de la secció de successos a les hemeroteques dels diaris. Mentre d’una banda eclosionen els moviments davant l’emergència climàtica a l’agenda pública i Almeria obté xifres rècord de facturació i exportació hortofrutícola que tripliquen el volum de fa vint anys; de l’altra, El Ejido torna a la premsa estatal i internacional per l’èxit electoral de l’extrema dreta a la localitat que aconsegueix entrar al govern local, i que en poc temps, esdevé tercera força a nivell estatal amb demandes clares i inequívoques d’afectació als drets humans.
¿Un episodi electoral noticiable o bé el pòsit del que ha anat estructurant-se fa dècades i va explotar fa vint anys? Se’n ha après alguna cosa des de llavors? L’anomenada consciència sobre l’emergència climàtica i les responsabilitats de tot tipus (socials, ambientals, democràtiques) del sistema agroalimentari Farfood faran canviar alguna cosa estructural des d’altres àmbits? Tornarà a succeir a altres indrets del litoral espanyol allò que va passar a El Ejido?
Un projecte de l’Observatori DESC
La pel·lícula documental Después de las ocho és fruit de diversos projectes sobre els vincles entre extractivisme, drets socials i capitalisme alimentari als pobles del sud d’Europa i el nord d’Àfrica que l’Observatori DESC ha anat desenvolupant els darrers cinc anys gràcies a la participació, coneixements i experiències de persones i col·lectius protagonistes en aquest camí. En aquests anys, l’equip de drets socioeconòmics, justícia ambiental i sobirania alimentària va iniciar una línia estratègica d’enfocament integral centrada en els nexes entre la gènesi i la reproducció de vulneracions, causes i impactes (econòmics, socials, ambientals, culturals i democràtics) que es produeixen, retroalimenten i multipliquen en una espiral devastadora al llarg i ample de la mateixa cadena de subministre d’un model farfood en expansió. Des de El Ejido a Agadir, de Huelva a Larraix, de Binéfar a Múrcia, del Sahara al Senegal i del Sud dels Pirineus a Berlín, Barcelona, Madrid, Londres, Amsterdam, Brussel·les o Moscú.
A Después de las ocho, es mostren cinc dimensions d’un mateix conflicte que l’envolten i estructuren. On ahir i avui és El Ejido, avui i demà són altres llocs on dècades d’extractivisme alimentari, monocultiu exportador, experiències colonials o la naturalesa de les relacions econòmiques, socials i humanes d’una maquila agroalimentària no s’ha aturat. Vint anys després, El Ejido i les seves rèpliques demostren que no són res, però les conseqüències sí. No només des d’una sola dimensió quotidiana, sinó vàries i amb diverses reaccions en cadena. Dirigida per Bruna Productora Audiovisual i finançada per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), aquesta película documental pretén contribuir a abordar el fenomen en tota la seva complexitat i les múltiples dimensions, rostres, vincles i matisos que l’atravessen, defugint lectures monofocals en favor de la reflexivitat, rigor i pluralitat davant un problema de gran magnitud vinculat a necessitats bàsiques per a la vida humana.