Fa seixanta anys començava a expandir-se la construcció dels primers hivernacles a la zona semidesèrtica del camp de Dalías que avui pertanyen a l’extens terme municipal d’El Ejido (Almeria). Amb una estructura de la propietat força repartida, el seu origen està en els projectes de repoblament de l’Instituto Nacional de Colonización amb el que es van concedir propietats de terra de tamany limitat per a la seva explotació mitjançant l’assentament de famílies migrants en zones despoblades i terres no-productives per a l’autosuficiència alimentària i la generació de petits excedents. A diferència d’altres grans explotacions latifundistes, aquest és un tret característic clau de l’estructura productiva i socioeconòmica que es mantindrà presents en el temps durant els anys de progrés i prosperitat a El Ejido, així com en els imaginaris i pràctiques culturals dominants a la zona.

En les dècades dels setanta i els vuitanta, el procés de repoblament lligat a la productivitat de la terra s’accelera. Proliferen els hivernacles i la producció s’intensifica. Als anys vuitanta, l’existència d’hivernacles sobre les parcel·les familiars d’entre 1 i 4 hectàrees comença a ser un fenomen de masses. Demogràficament, l’any 1970 l’actual terme municipal d’El Ejido supera els 10.000 habitants assentats. Al 1982, l’any en que El Ejido es constitueix com a terme municipal i s’independitza de Dalías (un municipi a l’interior que ara té 4.000 habitants), els habitants censats superen els 30.000. Al 1993, l’any de l’entrada en vigor del Tractat de Maastricht, la xifra arriba als 43.000 habitants. I l’any 2000, quan es produeix l’esclat de violència racista contra la població magrebina, la població censada és de 53.000. Una xifra que no disminueix després i que vint anys més tard ara és de 85.000 habitants censats. Un creixement demogràfic espectacular en poques dècades que corre paral·lel a la agroindustrialització i les necessitats de producció.

A principis dels anys 80 hi havia menys de 10 mil hectàrees de cultius en hivernacles; l’any 2000 ja superaven les 25 mil. Dels anys 90 al 2000, en només 10 anys, el volum de producció d’hortalisses a la zona s’incrementa en un 200%. Durants els anys 80, a El Ejido ja es produeixen més de 1.000 milions de kilos d’hortalisses; però només de 1990 a 1998, la xifra passa de 1.200 als 2.600 milions de kg/any. De 1990 a 1993, coincidint amb l’entrada en vigor del Tractat de Maastricht i en només 3 anys, l’agroexportació es duplicarà i passarà del 27% al 55% del volum de producció d’hortalisses. Des de llavors el destí majoritari de la producció seran els grans supermercats europeus fins a arribar al 80% actual i uns ingressos declarats de 2.200 milions d’euros a l’any. En poc temps, una antiga zona desèrtica i despoblada es convertirà en una gran maquinària agroalimentària, un Eldorado exportador i alumne avantatjat del nou món fet mercat global. 

Malgrat les protestes dels pagesos francesos al llarg des dels 90 i els 2000 per l’efecte dumping i l’externalització de costos socials del lliure comerç a Europa, l’expansió de l’agroexportació intensiva no va parar de créixer. Però, per fer-ho, aquesta maquinària  assentada sobre les antigues explotacions familiars de repoblament colonial dels anys 60 necessitava molta mà d’obra. Persones migrades del nord d’Àfrica (i en menor mesura al principi, també de l’Europa de l’est) van esdevenir la nova força de treball infrasalarial a les explotacions agroexportadores. Però la presència com a veïnat de la nova immigració treballadora fora dels hivernacles, visible en l’espai urbà a compartir, va provocar moltes tensions etnicistes en la població afincada al municipi. Emergeixen grans assentaments, vivendes compartides i apareixen comerços de població nouvinguda dels països del Sud que canvien el paisatge d’aquell nou Ejido nascut als 70 i 80 construït per l’assentament dels antics migrants de l’interior de la província ara esdevinguts empresaris agroexportadors. 

Als anys 90, El Ejido assisteix a un dels moments de major expansió econòmica al municipi. Un boom que alhora només començava a les portes d’un lliure mercat europeu i que tot just llavors arrencava i projectava més i més oportunitats de negoci i expectatives de creixement d’una població empoderada. Però la tensió etnicista era cada cop més i més palpable amb l’arribada de migrants nouvinguts de l’altra banda de l’estret que s’ofereixen a treballar als hivernacles en expansió i requereixen d’assentaments on dormir, comerços d’abastiment alimentari on comprar, places i carrers on passejar fora del horari laboral, o locutoris des d’on trucar a les famílies en els països d’origen. El paisatge quotidià d’Eldorado almeriense canvia, tot i que no només per persones migrants: en aquest mateix temps alhora s’hi obren més oficines bancàries per habitant que enlloc de l’Estat espanyol. El negoci creix, les expectatives, els rendiments i la demanda de treballadors amb infrasalaris també, però molesten. I les seves condicions de vida sumat a l’origen cultural, ètnic i nacional esdevenen conflicte social i cultural. Els problemes de seguretat augmenten i els conflictes quotidians són focus de tensió constant. En molts comerços i bars s’instaura la segregació racial, no s’accepta l’admissió de persones migrants. No existeixen tampoc polítiques d’habitatge ni d’inclusió, ni tampoc els empresaris se’n responsabilitzen per regla general. 

Les tensions van en augment fins al punt que a finals de 1997, dos empresaris armats inicien una batuda contra tres nord africans als que acusen de furts i robatoris durant diversos dies. Un d’ells aconsegueix fugir, l’altre és apallissat amb un puny americà i el tercer és segrestat i apallissat al seu domicili amb les cames trencades. La Guàrdia Civil deté un dels empresaris quan es disposava a seguir la batuda pistola en mà. Durant la detenció i la declaració als jutjats, la policia va haver d’habilitar un cordó de seguretat davant la concentració de centenars de veïns d’El Ejido donant suport explícit a l’agressió per la inseguretat al municipi. Els dos empresaris serien condemnats a sis anys i mig de presó per agressió i segrest anys més tard. 

A principis del 2000 es produeixen tres homicidis en pocs dies. Dos empresaris moren degollats per un jove magrebí als voltants dels hivernacles d’una de les dues víctimes. L’autor va ser detingut el mateix dia i al 2002 va ser condemnat a 35 anys de presó. Pocs dies més tard del doble homicidi, una jove veïna de El Ejido va patir un intent de robatori al mercat setmanal d’un barri del municipi i en resistir-se va rebre una ganivetada al fetge que li va provocar la mort. Salta l’espurna que clama venjança i expulsió fent emergir múltiples conflictes arrelats en l’estructura social, econòmica i cultural acumulats els darrers anys amb una violència física i racial, organitzada i desfermada, nit i dia, durant més d’una setmana. Un alçament racista amb el que s’organitzen escamots de cacera ètnica per aïllar l’accés als assentaments perifèrics de població magrebí, tallar-ne els accessos a la policia i cremar vivendes, destruir comerços i locals regentats per població migrant al nucli urbà, o fer batudes a la cerca i captura de magrebins. 

Però l’alçament no clamava justícia ni venjança: hi rau un pòsit d’odi i conflictes acumulats cultivats durant temps, molt visible i tangible en la quotidianitat i que esclata organitzat en caceres, cremes i batudes amb una finalitat concreta: l’expulsió dels moros de la comunitat. Fins i tot amb un suport passiu de les institucions locals. Durant tot aquest procés, l’Ajuntament d’El Ejido va justificar l’alçament i es va negar repetidament a facilitar l’habilitació de campaments en terrenys municipals per a les persones migrades a qui s’havia cremat l’habitatge, i encara menys depurar responsabilitats per la crema de comerços.

L’alcalde d’El Ejido, Juan Enciso (PP), avui encausat per corrupció, va entrar en una guerra interna pel control del partit a la província al 2005 que va provocar la fundació d’una formació al seu voltant amb la que va conservar l’alcaldia fins al 2011. Va ser l’Alcalde des de 1991 al 2011; vint anys clau al municipi i en els que només en un sol mandat, el primer, no va obtenir majoria absoluta. A les eleccions andaluses del 2018 i a les eleccions estatals del 2019, el partit d’extrema dreta VOX recull el testimoni de la seva obra i ideari, sent el més votat a El Ejido amb un programa nítid de rebuig a la immigració i a favor de la deportació massiva de persones sense nacionalitat espanyola. El mateix 2019 obtenen representació per primer cop al consistori amb 7 regidors, segona força amb el 25% dels vots, i entren a formar part del govern municipal amb un missatge clar d’hostilitat utilitària de continuïtat i repulsió. 

Vint anys després de l’esclat de la violència, segueix en estat latent un conflicte acumulat en el temps i de dimensions superposades. Fins a quin punt és un mateix model que les provoca i les afavoreix en cadena?, El Ejido és tant diferent a d’altres indrets explotats sota aquest model? El Ejido és terra de múltiples cares d’un sol conflicte on es troben les antigues famílies migrants d’un repoblament colonial que van emergir com a font de riquesa en ple desert a preservar; les desenes de milers de treballadores i famílies nouvingudes del nord d’Àfrica que van fer i han fet possible aquest creixement sota condicions de pobresa, inseguretat ni sostre; els impactes ambientals d’un model d’extractivisme depredador amb destí a països amb major poder adquisitiu, grans volums i escales en competència global, que tampoc afavoreixen la sobirania alimentària d’un territori i evoquen a una carrera mercantil de competència a la baixa en costos socials i laborals, drets presents i futurs en cadena.